Quan el sobrecost forma part del pla

Benvolguts amics,

Escric aquest post en relació a un article publicat al diari El país el 3 de febrer de 2014 per Dani Cordero:
Llegir article

L'article parla d'una pràctica que, segons penso, està o hauria d'estar superada. Em refereixo als sobrecostos en les obres (sobretot a les públiques) als que ens hem acostumat fins al punt de veure'ls com quelcom inevitable. És cert que aquest és un problema que va molt lligat a les baixes per les que s'adjudiquen els projectes, però no estic aquí per criticar el que fan malament els altres perquè quan vols que les coses canviïn, la millor manera és començar canviant tu mateix i deixar que es contagiï.

Darrerament estem adonant-nos en aquest país d’una cosa que a Europa i no parlem ja a Estats Units, fa temps que s’han adonat. Projectar sobre la marxa només és possible quan pensem que els recursos són il•limitats. El primer repte està assolit, ens hem adonat que són limitats, 7 anys de crisi econòmica donen com per adonar-se... Ara toca entendre que no podem seguir treballant com abans i esperar els mateixos resultats.

Sembla que conceptes com Project Manager, building information modelin (BIM) o geographic information systems (GIS) ens comencen, com a mínim, a resultar familiars. I és que la gestió i estudis previs a l’execució han de començar a guanyar pes en la balança de distribució del temps que dediquem a exercir les nostres professions. Aquesta és una realitat que es basa en un concepte molt senzill: la qualitat. La qualitat associada als costos, el temps i l’abast. Les empreses que més s’ajustin en aquests 3 aspectes al final de l’obra seran les que trobaran un posicionament en el mercat del futur. És cert que administracions i promotors, aquests segons ho tenen més clar, han d’entendre que les lluites de baixes entre els candidats en un concurs no fa més que perjudicar a algun dels tres pilars de la qualitat de l’obra (sovint tots tres).

Sovint ens agrada excusar-nos amb les imprevisibilitats. Aquest article menciona que a Espanya és molt difícil saber amb quin tipus de terreny et trobaràs per complexitat morfològica del mateix, però aquesta, com moltes d’altres, és una mala excusa. En tots els projectes hi ha riscos que poden comportar desviacions en cost, temps o abast. La clau no està en evitar aquest riscos, que també, sinó en detectar-los i dissenyar un pla d’actuació que permeti afrontar-los, ajustant altres paràmetres de l’obra per intentar que aquestes desviacions siguin mínimes. Quan detectem riscos als projectes no només podem dissenyar plans per suavitzar els impactes sinó que es poden plantejar alternatives que suposen un sobrecost inicial però que eliminen el risc.  Igual que tots estem acostumats a contractar assegurances que ens cobreixen en cas d’imprevistos, el professional ha d’oferir alternatives prèvies a enfrontar-se amb el risc que permetin al client prendre decisions abans que el problema arribi.

Podem també, quan realitzem un bon estudi previ, traçar itineraris alternatius en funció dels riscos. Així es pot canviar la forma d’afrontar la segona fase d’un projecte en funció de certes premisses que s’hagin donat o no a la primera fase.

El que vull dir amb tot això és que tenim prou eines i hauríem de tenir prou coneixements (si no, es tracta d’adquirir-los) per canviar la forma de treballar del nostre sector. No és un canvi només útil, necessari o favorable. És un canvi inevitable. Aquells que triguin massa en adonar-se, aviat quedaran apartats per un sector que es mou amb una inèrcia imparable i que no trigarà a ressorgir de les seves cendres, renovat i reforçat.

Salutacions!

Marc Nebot
...stay foolish, stay hungry...

Comparteixo el teu parer, respecte la necessitat imperiosa de plantejar-se un canvi de sistema que permeti afrontar unes previsions econòmiques prou raonablement encertades.
El problema de fons té al meu entendre una convergència de males pràctiques d'índole diversa.
Per una banda hi ha el tema de les baixes que tu comentes on massa sovint del que es tracta és d'adjudicar-se la feina i després ja "reventarem" el projecte per tal de buscar (sovint amb disquisicions tècniques més que discutibles) el reformat, modificat, complementri o el què convingui.
Hi ha també el que tu també apuntes, deixar una part del projecte per definir perquè ja ho decidirem en fase d'obra.
Però hi ha encara d'altres males pràctiques que consisteixen a retallar el pressupost sense canviar ni el disseny, ni la tecnologia ni els materials ni les sol·lucions constructives i finalment batallar en fase d'obra per aconseguir fer aquella obra projectada amb independència dels costos.
Vaig conèixer un projectista que dèia tranquil.lament que avui ningú es preguntava què havia costat la Pedrera ni si la senyora Milà es va arruinar en aquella promoció. Avui només compta la quantitat d'instantànies que se'n prenen a diari!

De tota manera Marc el que no tinc clar és que una figura més com ara el project mànager pugui resoldre el problema. Per desgràcia ja s'han viscut també experiències nefastes on aquesta figura no només no ha resolt cap problema dels endèmics sinó que n'hi ha afegit més.

Vull dir que al capdavall una promoció pot funcionar a la perfecció amb project, amb projectista i amb direcció i una altra ser un desgavell.
Allò que crec que és definitiu és la professionalitat dels agents intervinents, des del client fins a l'administratiu d'obra.

Crec que el cavall de batalla ha de ser aconseguir d'avançar en un canvi de mentalitat que passa primer per recuperar la consciència i la responsabilitat professional individual i col·lectiva dels equips intervinents i segon per -tal com tu dius- ser conscients que si no estem a la punta de llança de les eines i la tecnologia no aconseguirem tampoc cap resultat positiu.