Avantprojecte de la llei de l'arquitectura

Aquesta llei i aquest debat neix contaminat. Mentres no siguem capaços d'aixecar el llençol i dir les coses clarament i pel seu nom, ens fartarem de lleis i debats. En el trasfons de tot això els privilegis del funcionament per "atribucions" que a l'únic lloc que condueixen és a la "lluita enmascarada" per qui s'endú el tros mes gran del pastis.
Perquè no aixequem el cap i mirem el modus operandi dels altres paisos que en aquests camps ens porten bastant avantatge...?
Que faci la feina qui estigui "preparat", sigui "competent" i "responsable" per fer-la.

Estic completament d’acord Josep Ma., cal definir un objecte nou i clar per a veure cap a on ha d’anar aquesta Llei. L’objecte de; Fomentar l’arquitectura, l’impuls de la seva qualitat i els mecanismes de contractació, em semblen objectius per estabilitzar la barraqueta.

Un diàleg sobre “La llei de l’arquitectura”.

A la botiga de vendre lleis.

- Hola, bon dia
- Hola
- ¿Es aquí on venen lleis a mida?
- Si senyor, acabem d’encetar una línea sobre professions ancestrals que sembla que tindrà molt recorregut?
- ¿ A si?
- Si senyor. Esta a punt de sortir-ne una sobre arquitectura.
- Ah, que bé. ¿i...com ho fan?
- Miri, es busca un tema que preocupi, no res que no es pogués resoldre amb un senzill decret o amb una norma administrativa. Se li dona un to cultural. Es vesteix amb quatre principis suats i ja tenim la llei.
- Oh que bé.
- Digui’m un exemple, ¿Com es faria en el cas de la medicina?
-Molt senzill. Per regular, per exemple, els concursos d’accés dels professionals metges a la Seguretat Social, faríem una llei que comences amb una nova redacció del jurament hipocràtic (cal que soni modern encara que sigui del segle V abans de Crist). Se seguiria amb l’expressió de la voluntat de que els metges curin i no matin. I, fins i tot, es podria proposar que es construís un Museu per guardar els antics estris de la cirurgia clàssica. ...Ja veu que ben vestida quedaria.
- ¿Que interessant? ¿En podria proposar una?.
- Digui.
- Miri soc pintor, m’agradaria molt tenir una llei en la que, entre altres coses, es regulés els concursos de pintura ràpida al carrer. ¿Podria tenir la meva llei?.
- Si senyor, però comenci a pensar quins principis fonamentals han regit el desenvolupament del seu ofici.
- M’ho posa difícil, però hi pensaré ... alguna cosa trobarem !...... Gràcies i passiu bé. Salut.
- Que estigui bo i torni quan vulgui...

Gràcies Faixedas. Gràcies Xuriguera.

Em sembla que el comentari que ha fet l'Enric Iturbe, associat a ARDEVOL Consultors és la mostra del pensament més generalitzat. En tot cas algú posarà l'accent en aspectes més centrals, o, algú altre en temes més marginals, però en definitiva es resumeix en la darrera frase del nostre col·lega. Sou convidats a llegir-la .

<< Hola,

Jo l’he llegit (és un avantprojecte, que quedi clar); en resum, és una llei molt genèrica, que parla dels “Projectes de Creació Arquitectònica” (enlloc de bàsics i executius; que extrany que canviem els noms de les coses! quina sorpresa!), que no parla ni d’Arquitectes ni Aparelladors ni res, i que per tant sempre hi ha per damunt la LOE i la Llei de Contractes de les Administracions Públiques. No hi ha cap novetat espectacular, i no patiu, com no pot ser d’una altra forma, a Madrid ens la tombaran com qualsevol altra cosa en la que ells no hi tinguin benefici.

Sense novetat a bord

Ànim!

Enric Iturbe Aldabó

Arquitecte Tècnic >>

He fet un comentari a la Llei d'Ordenació de l'Edificació que crec que pot tenir interés de cara a la seva relació amb la Llei de l'Arquitectura.


https://cambraprofessional.forocatalan.com/t45-atribucions-de-l-arquitecte-com-a-director-d-execucio#119

La Cambra assistirà avui a la primera jornada sobre l'ofici de l'arquitectura que organitza el COAC. Ja us farem un resum de tot allò que creiem que pot ser del vostre interès. Hi ha una part dedicada a la llei de l'arquitectura.

Aquí podeu llegir el programa: Veure el programa

Als que no hi aneu us esperem a la seu del gremi d'àrids per escoltar als companys de Buildtonet parlar sobre internacionalització i emprenedoria en el sector de la construcció. Aquí teniu l'enllaç: Reserva l'entrada gratuïta

Salutacions,

DE PRESONS

El passat dijous dia 10 d'abril vam tenir la ocasió d'assistir al COAC a la presentació del llibre 'PRESÓ I PROJECTE', al voltant del centre penitenciari Mas d'Enric, d'AiB i PSP, socis de la Cambra Professional. A continuació vull compartir amb vosaltres uns apunts a partir de la intervenció que va fer en Roger Pàez.

És sabut que una bona manera de filmar un assassinat és dirigint la càmera a algú que l’està presenciant, enlloc de furgar en la sang i el fetge de l'acció. Aquesta el•lipsi sol ser més efectiva cinematogràficament que les imatges del propi assassinat, ja que és l’espectador qui, imaginant-s'ho, roda l'escena.

De la mateixa manera, a la presentació del llibre no vam veure gaires imatges i es va anar directament a explicar les idees que hi havia darrere el projecte.

És insòlit presentar el llibre d’un edifici sense utilitzar pràcticament cap imatge. De fet, les imatges són una eina molt útil per explicar un espai, tot i que hi ha el risc de confondre arquitectura amb una successió d’imatges. La presentació doncs es va basar en l’explicació de les idees que van impulsar el disseny, i vam ser els assistents els que, amb la poca documentació gràfica que ens havien mostrat, vam poder imaginar el tipus d’espais de la presó.

Es parteix de la presó com a escenari únic de la vida dels interns durant un període de temps. La voluntat va ser dissenyar aquest microcosmos amb l’usuari com a unitat perceptiva.

Com?

L’establiment de relacions visuals interiors i amb l’exterior per expandir l’espai virtual on viu l’intern, el tractament topogràfic del límit tot evitant les tanques, la vibració, color i textura dels volums i les superfícies, el joc de patis, els sons, una organització de la planta que evita la clàssica solució de pavellons, la incorporació de la naturalesa a l’interior del recinte, la no urbanització total dels espais comuns exteriors, l’estudi de la diversitat perceptiva al llarg de l’espai però també al llarg del temps...

Aquestes estratègies són purament arquitectòniques. Són unes regles del joc que permeten construir un artefacte cultural, en el sentit que ens està aportant pistes de com la societat contemporània es relaciona, en aquest cas, amb el fet penitenciari.

Així com en un moment l’arquitectura dels hospitals es va posar al servei del malalt com a factor que per ella mateixa incideix en el procés curatiu, l’arquitectura penitenciària té en aquest projecte un bon exemple d’un procés equivalent.

I això aquí no s’aconsegueix amb formalismes auto-referencials o metàfores poètiques, que al meu entendre són maneres impròpies de vincular l’arquitectura i l’art o la poesia, sinó fent servir les pròpies eines de l’arquitectura i resolent-ho amb sistemes constructius contemporanis (com la tela de color adherida a la coberta, per exemple).

Si l’arquitectura és un art, ho és per la manera com incideix en la vida dels usuaris, per com els influeix en la percepció de les coses, del pas del temps, de les sensacions i els sentiments, i ho és com a document que encarna un entorn cultural i tecnològic i alhora el fa avançar. En aquest sentit, el projecte de la presó n’és un magnífic exemple.

Així com la pintura és el reflex de la mirada del pintor, l’arquitectura és el que, sovint sense ser-ne conscients, fa que tots canviem una mica la nostra percepció del món que ens envolta.

Tot això em porta a reflexionar sobre la nova Llei de l’Arquitectura, o, en general, com les Administracions poden impulsar l’Arquitectura:


DE LLEIS

A Catalunya sempre hi ha hagut un reconeixement de la bona arquitectura com aportadora de valor afegit. De fet, d’aquesta inversió se’n recullen rèdits fins i tot a més de cent anys vista, com l’atracció que exerceixen els edificis modernistes pel turisme.

Les diverses administracions, ja en temps de la Mancomunitat, han impulsat l’arquitectura de qualitat essent conscients que és un vector positiu en l’evolució de la societat. Darrerament n’hem tingut uns quants exemples:

Les últimes dècades el CatSalut ha apostat per l’arquitectura hospitalària amb edificis que posen el pacient (el ciutadà, al capdavall) al centre del disseny, i que tenen un paper urbà representatiu, més enllà de ser una mera factoria de curacions. Algun conseller ha arribat a afirmar la voluntat que els hospitals siguin les catedrals del segle XXI.

GISA va impulsar a partir de finals dels 90 la incorporació de sistemes industrialitzats en la construcció d’escoles, que van aconseguir uns resultats arquitectònics notables i un impuls a les indústries de la construcció per innovar i produir nous sistemes amb valor afegit.

El departament de Justícia va apostar per treure concursos com el que va derivar en la presó Mas d’Enric, en què es deixava una gran llibertat als arquitectes per a proposar nous paradigmes en la organització i construcció dels espais penitenciaris del futur.

Aquests tres exemples d’impuls de l’Administració a l’Arquitectura, per mi són un referent del que podria acabar essent un impuls tant necessari com el que ara s’està plantejant amb la nova llei.

En tots aquests casos, l’Administració ha facilitat als professionals que l’arquitectura es pugui desenvolupar amb marge de llibertat per assolir uns objectius fixats. Això ha impulsat una millora tipològica, tecnològica i arquitectònica notable.

Per aconseguir aquest impuls no ha calgut crear una gran estructura administrativa específica.

Cal primer de tot definir clarament quins són els paràmetres de qualitat que permetin millorar el parc construït, i de rebot impulsar tots els sectors que se’n deriven. Tots els tenim poc o molt al cap: el nou paradigma energètic i ambiental, millores tecnològiques que aportin valor als edificis, noves necessitats en rehabilitació, adaptació a les noves necessitats d’ús, flexibilitat, compliment dels terminis i costos, criteris de qualitat en el manteniment...

Aquest tipus de paràmetres de qualitat tenen la virtut que d’una banda deixen a l’arquitecte la llibertat per proposar solucions arquitectòniques amb les seves pròpies eines, i alhora són un tipus de criteris de qualitat que es poden arribar a valorar en un concurs sense massa problemes.

Cal que l’Administració incentivi l’aplicació d’aquest tipus de criteris per als edificis de promoció privada (incentius fiscals, normatius, etcètera), a banda d’impulsar accions en les quals ara no ens entretindrem (fer entrar al mercat solars retinguts per l’especulació, impulsar la investigació tecnològica del sector, impulsar la simplificació dels tràmits administratius, la millora continuada de la formació, etc).

Cal òbviament aplicar els paràmetres de qualitat als concursos dels edificis que impulsi cada Departament (hem vist exemples d’Ensenyament, de Justícia, de Sanitat), i donar tota la llibertat als arquitectes perquè facin les seves propostes per complir amb aquests requisits.

Crec que no cal gran cosa més.

Quan Le Corbusier va demanar les necessitats de Mme. Savoye per fer la seva casa, li va demanar un llistat exhaustiu de les seves necessitats. Le Corbusier li va assegurar que respectaria escrupolosament tot el que ella li havia demanat. Al seu torn, Mme. Savoye es va comprometre a respectar la manera com Le Corbusier ho faria realitat.

Enrojolaments a banda, estic totalment d'acord amb el comentari d'en Jordi.

I en dos sentits particularment:

D'una banda cal promoure que la nova Llei faciliti la incorporació del valor afegit que la bona arquitectura pot donar. I això probablement es faci millor per via indirecta que no pas pretenent regular què és el que defineix la "bona arquitectura".

D'altra banda, cal recuperar la interlocució rica i intel·ligent entre administració pública i professional de l'arquitectura. La cosa pública ha de definir els seus objectius amb claredat i ha de no només permetre sinó exigir que l'arquitecte aporti les solucions concretes que responguin als objectius fixats. Només així aconseguirem un alt nivell en la qualitat de l'arquitectura, fugint d'una ja evident tendència a la sobre-normativització que acostuma a dur a models fixats i repetitius.

Es tracta en definitiva de no confondre la pregunta amb la resposta, o millor l'enunciat amb la solució. Per fer bona arquitectura en el sentit més bàsic, és a dir una arquitectura que aporti valor afegit tan tangible com intangible (sovint el més poderós fins i tot socialment i econòmica, vegeu respectivament els exemples del model Barcelona d'espais públics o el modernisme), cal que tots els agents involucrats afegeixin valor i millorin el "producte". A l'administració li correspon definir els enunciats, i als professionals concretar les solucions.

jparis escrigué:


Per aconseguir aquest impuls no ha calgut crear una gran estructura administrativa específica.

Cal primer de tot definir clarament quins són els paràmetres de qualitat que permetin millorar el parc construït, i de rebot impulsar tots els sectors que se’n deriven.  Tots els tenim poc o molt al cap: el nou paradigma energètic i ambiental, millores tecnològiques que aportin valor als edificis, noves necessitats en rehabilitació, adaptació a les noves necessitats d’ús, flexibilitat, compliment dels terminis i costos, criteris de qualitat en el manteniment...

Aquest tipus de paràmetres de qualitat tenen la virtut que d’una banda deixen a l’arquitecte la llibertat per proposar solucions arquitectòniques amb les seves pròpies eines, i alhora són un tipus de criteris de qualitat que es poden arribar a valorar en un concurs sense massa problemes.

Cal que l’Administració incentivi l’aplicació d’aquest tipus de criteris per als edificis de promoció privada (incentius fiscals, normatius, etcètera), a banda d’impulsar accions en les quals ara no ens entretindrem (fer entrar al mercat solars retinguts per l’especulació, impulsar la investigació tecnològica del sector, impulsar la simplificació dels tràmits administratius, la millora continuada de la formació, etc).

Caram!

Em va saber greu de no poder assistir a la presentació del llibre, i fins ara pensava sobretot que me'n sabia per no haver pogut acompanyar els amics Roger i Joan Maria, en un acte prou important com ho és la presentació d'un llibre d'un autor co-autor d'un projecte notable.

Ara però m'adono que a més a més em vaig perdre una magnífica intervenció expositiva que a jutjar per la descripció que en fas Jordi, ja valia la pena per ella mateixa. FELICITATS, a l'autor del llibre i de la presentació, als autors del projecte i a tu Jordi com a "crític" de l'arquitectura i de la seva implicació en la vida.

Comparteixo plenament tot el que has dit i m'afegeixo als comentaris del Roger.

Em queda malgrat tot aquella angúnia de la que fa dies vaig parlar.

Massa sovint hem vist jurats, comitès, comissionats i demés personal esdevinguts jutges de processos de selecció que s'han deixat portar exclusivament per "imatges" o per "formes" de ....bellesa?.. que amb una mica de sort eren potser això, però que en cap cas responien als criteris que expressa tan encertadament en Jordi.

No sé massa com ho podem fer perquè aquesta llei enlloc d'aconseguir el que se suposa que pretén no esdevingui un instrument per a consolidar allò que no volem.

M'agradaria que tots els resultats fossin satisfactoris per a totes les Mme. Savoyé i per a tots els Le Corbusier.


Cordialment

Bona nit,

Ja vaig expresar la meva enhorabona a l'autor en privat però m'agradaria compartir aquesta felicitació amb tots vosaltres.

Estic molt d'acord amb les reflexions que s'han fet arrel del missatge d'en Jordi. Només remarcar que aquest vici per la poesia s'alimenta encara desde les escoles i una imatge i mil paraules sovint valen més que un milió de bones decissions projectuals.

Us transcric la meva felicitació:

Només us escric per felicitar-vos pel projecte, el llibre, el curtmetratge, la presentació...
Tot plegat ha estat molt interessant! M'alegra molt saber que encara, de tant en tant, hi ha oportunitats pels bons arquitectes per replantejar paradigmes, reinventar conceptes i crear obres amb interés arquitectònic, social i cultural.

Penso que us en podeu sentir ben orgullosos perquè tal com estan les coses, hi ha pocs arquitectes que puguin dir que, entre les seves obres, n'hi ha alguna que va més enllà dels plantejaments comuns que es fa l'arquitectura corrent sobre la realitat.

És encoratjador per algú que acaba d'acabar la carrera veure que encara hi ha qui s'atreveix (i a qui li permeten atrevir-se) a entendre que el món i tot el que el configura, no està allà simplement per acceptar-lo i amotllar-s'hi i que la realitat es pot qüestionar. De fet, és el nostre deure com arquitectes qüestionar-la, per no crear quelcom intrascendent i mal-ocupar l'espai amb el conformisme de qui creu que no es pot fer millor. Sempre es pot!

Bon dia,

El proper dimarts dia 29 d'abril farem una tertúlia sobre la llei de l'arquitectura per parlar de totes les qüestions que hem vist en aquest fòrum i definir les línies d'actuació de la Cambra vers el redactat d'aquesta llei. Us hi esperem.

Apunteu-vos-hi de franc:
APUNTA'T A LA TERTÚLIA SOBRE LA LLEI DE L'ARQUITECTURA

A propòsit de la regulació de concursos.
Jordi Ludevid, president del Consell Superior de Col·legis  d'Arquitectes d'Espanya diu que cal regular-los urgentment.
Llegir entrevista

El President del Consell Superior de Col·legis d'Arquitectes, diu també alguna cosa més.



¿Qué medidas le piden los arquitectos al Gobierno para que mejore la situación del sector?

El mantenimiento de la LOE tal como está y una cuestión fundamental, regular los concursos de arquitectura. Ahí habría un camino de mejora importante.

- See more at: http://www.diariofinanciero.com/2014/04/24/jordi-ludevid-regular-los-concursos-de-arquitectura-es-una-medida-urgente/#sthash.YCl8s9Eb.dpuf


Es obvi que en Jordi te por que si toquen la LOE el remei pugui ser pitjor que la malaltia i es possible que -per aquest motiu- pensi allò de que més val que es quedi com esta.

És una llàstima però,que la nostra confiança en els "legisladors" sigui tant baixa,.

Si no fos per aquesta desconfiança, crec que som molts els que pensem que la LOE és una llei que ja era pèssima quan va sortir i que per tal de fer evolucionar el sector cap a uns models més eficients i racionals caldria fer-la (ben feta) de cap i de nou .